Des que ha començat aquest any
2026 tinc la sensació que es commemoren moltes efemèrides de fets històrics o singulars.
Per posar un exemple, avui fa cent anys de la mort d’Antoni Gaudí, i per això enguany és l’Any
Gaudí. Però el que més sento i llegeixo d’aquest any és la celebració dels
cinquanta anys de moltes coses.
Fa cinquanta anys, amb Franco
acabat d’enterrar[1], tot
just començava la transició cap a la democràcia. L’olla bullia i van ser molts
els moviments polítics i culturals que van produir-se a partir d’aquell
moment.
Fa cinquanta anys de les
manifestacions a favor de la Llibertat i l’Amnistia a Barcelona[2]
(1 i 8 de febrer), de la Marxa de la Llibertat (juny - setembre), de l’11 de
Setembre a Sant Boi, i el 15 de desembre, farà cinquanta anys del referèndum
per a la democràcia, oficialment dit per a la Llei de la Reforma Política.
Fa cinquanta anys del Congrés de
Cultura Catalana[3], del 1r
Congrés de la Unió de Pagesos, de la posada en marxa del Teatre Lliure de
Barcelona, del Museu d’Art de Girona, del Festival Grec de Barcelona, del
naixement del diari Avui (23 d’abril), pensat i publicat en català, i de les
primeres retransmissions radiofòniques de partits de futbol en la nostra
llengua.
Fa cinquanta anys dels concerts
de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona entre el 15 i el 17 de gener, enregistrats
al seu disc “Barcelona, gener de 1976”, del recital a Madrid de Raimon[4],
de l’estrena de Novecento[5],
deltriomf de Janette als escenaris... Fa cinquanta anys els Rolling Stones,
Queen, els Bee Gees o Abba publicaven grans èxits que passarien a formar part
de la melodia de les nostres vides i que, molts anys després, serien un fil
musical ben vigent.
Fa cinquanta anys Apple naixia als
Estats Units d’Amèrica (EUA)[6],
les Olimpíades es feien a Montreal, i al setembre, moria Mao Zedong, el primer
president de la República Popular de Xina. Fa cinquanta anys el rei d’Espanya
viatjava, per primera vegada en visita oficial, als EUA on li dirien que la
transició democràtica d’Espanya pintava bé[7].
Fa cinquanta anys, es jugava un amistós de futbol entre una selecció catalana i
una de russa, partit històric amb empat a 1 en què l’equip català lluïa una
samarreta amb les quatre barres, davant de 35.000 espectadors.
A nivell personal, vaig encetar l’any
1976 amb onze anys i mig, essent l’única dels sis germans que quedava en el món
de la infància. Feia uns mesos havien nascut el meu primer nebot i la meva
primera neboda, que serien els meus companys en la pròrroga de jocs i
entreteniments infantils: nines i cotxets, construccions, trens elèctrics, i la
cuineta i la perruqueria que teníem a sota els llits alts de l’habitació
dels quatre llits[8],
i junts tornaríem a escoltar la col·lecció de singles infantils de
contes i cançons[9].
Fa cinquanta anys feia sisè d’EGB
en una escola de monges, amb més mestres que monges, i amb uniforme i davantal.
A més dels jocs de pati i de carrer infantils, practicava el bàsquet a la
mateixa escola i feia ballet[10]
i gimnàstica rítmica com a activitat extraescolar. Els caps de setmana, de la
mà del pare, m’iniciava a la muntanya, sense saber encara que allò es
convertiria en la meva gran afició i en l’entorn on es forjaria la meva relació
de parella i la família que junts formaríem.
Després d’una infància amb mals
de panxa freqüents, extirpació precoç d’amígdales, queixals corcats i abscessos
dentals, havent crescut amb poca gana i havent passat per una malaexperiència que no hauria de viure cap infant[11],
vaig arribar a la pubertat prima com un fideu[12]
i amb un pit pla com una post de planxar. El dia del referèndum per a la
democràcia vaig tenir la primera regla i això em va suposar rebre felicitacions
per haver-me convertit en una dona. La incomoditat del sagnat i el fet d’estar psicològicament
instal·lada a la infantesa, feien que em fos difícil d’entomar aquell canvi.
Fa cinquanta anys de tantes coses...
I en fa seixanta-dos d’aquell 10 de juny en què vaig néixer en el si d’una
família formada pel pare, la mare i els meus cinc germans. A partir d’aquell
moment vaig passar a ser, per sempre més, la petita dels germans Llongarriu
Castanyer. Ser la sisena de sis no em va suposar ni ser la mimada de casa ni ser
l’ase dels cops[13].
Potser us preguntareu com és que,
si fa seixanta-dos que vaig néixer, em centro en els fets de fa cinquanta anys.
Doncs justament perquè fa cinquanta anys en van passar moltes, de coses, i
perquè penso que som com som gràcies a les circumstàncies que ens han envoltat,
a tot el que hem après pel camí i a les influències de qui ens ha acompanyat,
i estic convençuda que allò que vivim entre el final de la infantesa i el
començament de l’adultesa ens marca especialment.
A punt per encetar una altra volta al sol, he volgut fer una rellegida al passat per recordar d’on vinc, entendre com arribo al meu present i preparar-me per al futur. Espero estar a l’altura de les circumstàncies que l’avenir em posi al davant i ser capaç de continuar omplint de vida la vida[14].
Benvinguts 62. Benvingut futur!
Adriana, 10 de juny de
2026
 |
| Poder fer la roda i el terrat de casa, dues coses del 1976 que a vegades enyoro. |
 |
| Tossa de Mar, estiu de 1976, amb la Marissa, una de les persones que més enyoro. |
[1] El novembre de 1975, amb honors d’estat al Valle de los Caídos (d’on seria exhumat l’any 2019 per traslladar-lo a un cementiri comú simulant el que fan amb les restes dels humans que volen ser enterrats).
[2] Encara no érem conscients que hauríem de sortir molts més cops al carrer per reclamar una democràcia, una llibertat de pensament i una altra vegada l’amnistia.
[3] 1975-1977 (si faig la mitjana, el puc situar al 1976): milers de persones entre experts, acadèmics i ciutadans es van mobilitzar al voltant de debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia, i es van fer aportacions de projectes i iniciatives a curt i a mitjà termini que han contribuït a construir el país d’avui.
[4] Ara no li tindré en compte el seu canvi de rumb político-social ni que hagi abandonat la lluita per les causes justes.
[5] Sobre la lluita de
classes i el feixisme italià i de la qual més endavant escoltaríem molt la seva
BSO d’Ennio Morricone.
[6] Quan encara no érem capaços d’imaginar què era la informàtica ni què podia fer una computadora.
[7] Tot depèn de la perspectiva des d’on es miri, és clar!
[8] Així és com en dèiem d’aquella habitació, feta per un fuster amb molt d’enginy, idea tant de volums com d’aprofitament d’espais, i amb un estil més propi dels anys dos mil que no pas dels anys seixanta del segle passat.
[9] Les set cabretes i el llop, En Patufet i els cargols, La Pastoreta, La caputxeta i el llop (vinga amb el llop!)...
[10] Sí, ballet amb mallot, punteres i tutú als festivals.
[11] Cap infant ni cap persona del món!
[12] I no pas, dels gruixuts, sinó de cabell d’àngel.
[13] En general, em defensava força bé dintre l’entorn familiar i sabia aprofitar-me de les situacions que m’afavorien.
[14] Lema personal que
consisteix més a omplir la vida de moments de qualitat, que
no pas d’omplir l’agenda d’actes banals.